EL CATALÀ

[...]

El català comú s'assembla cada vegada més a una interlingua, a una mena de llengua franca composta per anglicismes, un munt inexorable de castellanismes i un altre munt de mots bàsics i polisèmics (gairebé sempre pujar i rarament enfilar-se; normalment escriure, encongir-se i tirar-se cap enrere, i ben poc sovint guixar, arronsar-se i recular) que repeuen tots plegats en una vella estructura romànica. Aquest és el problema: que de vegades el català s'assembla més al castellà d'avui (i segons com, encara que sembli una exageració, a l'anglès), que no pas al mateix català de fa uns quants anys.

I que el castellà no s'assembla més no s'apropa al català, això també és una veritat evident.

Que potser això és més notori a les grans ciutats i que potser als pobles la llengua es "conserva"? Potser sí. Però les grans ciutats de Catalunya són Barcelona, l'Hospitalet de Llobregat, Badalona, Santa Coloma de Gramanet, Sabadell, Terrassa..., i entre totes acullen les tres quartes parts de la població del Principal. I això és extensiu a ciutats com València i Palma de Mallorca, que són l'equivalent de Barcelona i rodalia en relació amb el País Valencià i les Illes Balears. Si estem parlant d'una situació d'empobriment lingüístic que afecta setanta-cinc casos de cada cent, ningú no pot dir que el problema no té importància.

Es pot sostenir que no passa res, que és llei de vida lingüística, que també hi va haver una llengua anomenada llatí i que, en el fons, com ja va dir algú, nosaltres no som res més que les romanalles de l'Imperi bastit sobre aquella llengua. Ara, també és cert que més d'un hem tingut la sensació que, de vegades, semblàvem estrangers, lingüísticament, a casa nostra.

Patufet és obsolet; tebeo començava a ser antiquat, vam decidir de dir-ne còmic (quan còmic, per a tots els catalans, volia dir una altra cosa); i al cap del carrer ara resulta que, d'un determinat tipus, gairebé tota la canalla en diu manga, que és mot raríssim, sense cap tradició, lletgíssim, i que a més no vol dir res. Qui distingeix avui entre estripar i esqueixar, si gairebé tothom només trenca? Que és que pensem que els nois i noies diuen aixella o sotabraç? Rotundament no, encara que ens costi de creure-ho: pràcticament tots diuen sobaco. Que potser tots els nois i noies de tal poblet o tal altre -i abans caldria sentir-ho i comprovar-ho per a poder-ho afirmar de manera contundent- diuen encara aixella? Potser sí, però aquests divuit o trenta-dos o dos-cents, malauradament, constitueixen un ben minso tant per cent. És cru, també és greu, però és així. És la massa, la gran massa, que al capdavall decideix. És munió la canalla (avui els pares joves diuen "els nens" o "els nanos", però rarament "la canalla" -que sona malament-, i que "la quitxalla" o "els menuts"), és munió de canalla, dèiem, que no fa ella ni la erra catalana, ni la be alta geminada,ni la ela velar...: la fonètica es castellanitza. I entre això i les chuches (del castellà chucherías: les llaminadures, els caramels) i la gent agobiada perquè ha d'anar a currar, i el locutor pesat que insisteix a dir a l'audiència (que és el públic), que aquell crack del futbol (si no diu del fútbol) s'ha endut la pilota a tranques i barranques; doncs entre allò, això i tots els dies (en comptes de "cada dia"), i els s'aixeca, que no es lleva ni s'alça mai, i els "no feu això més bé feu allà", i els dintre de set dies i mai d'avui en vuit, i el bareto i els "no s'esforçava res", els hi ha dos, els s'ho vaig dir en ell, els es va caure, els si t'ho diguessi, els no vaig anar, els no m'agrada molt (en lloc de gaire), i els porta tres anys fent el mateix, etc.; doncs, entre tot això, i entre tots, s'ha aconseguit, involuntàriament, que la llengua catalana vagi cap al 2000 molt més malalta que no va passar del XIX al XX. En fi, ara com ara (o "avui per avui"?), hi som a temps? I a temps de què i de fer què?

[...]

el LLIBRE DE LA LLENGUA CATALANA per escriure correctament el català (Ed. Castellnou - 1997)